Boor Yi (el paisatge)

Empresonats / per aquests deutes/ que ens agobien i humilien / impossible / de sortir-se’n / no podem viure així / el país éstà escanyat / nosaltres així no podem viure / el país està escanyat / empresonat / per aquests deutes / que ens humilien / impossible / de desfer-se’n / Així no podem viure/ és al país al que estrangulen/ Així no podem viure/ és als pobres qui estrangulen / els pobres viuen escanyats / Després de 40 anys / que es reemborsi / Aquest deute no para de créixer/ més escoles / pels nostres nens /més atenció sanitària / pels nostres malalts / després de 40 anys / que es reemborsi / aquest deute /no para de matar / es diu fins i tot / mai s’arribarà / a ésser reemborsada /i que es dóna per / impossible desfer-se d’aquesta bala de canó / que ens té lligats/ Thomas Sankara / deia que aquest deute / ens perdria / anul·lem el deute / alcem el cap / nosaltres així no podem viure / lluitem / així no podem viure/ patim / Em parlen d’ajuda / aquesta ajuda que m’ oprimeix / aquesta ajuda / que m’enfonsa / en un abisme / sense fons / sense d’aigua potable / amb malalties que maten / els nens / moren de gana / això provoca / odi i violència / anul·lem el deute / alcem el cap / aquesta ajuda / que m’oprimeix / m’enfonsa/ cap un forat / un precipici /sense fons / nosaltres així no podem viure/ el país viu escanyat / els pobres estrangulats/ I els nostres dirigents? / Falsos polítics / als polítics del Banc Mundial / el fuet / diners per una dictadura/ qui no creu/ se’l priva del mill / nosaltres així no podem viure / lluitem / ho patim /A la vida hi venim sempre per donar i repartir / Ho faré millor / De saber guardar el motiu.

© El Hadj N’Diaye

Boor Yi da título al paisaje descriptivo de este proyecto: aprisionados por las deudas, imposibilitados de continuar adelante, no podemos vivir…
Boor Yi en lengua wolof significa “anulemos la deuda”.
La letra del músico senegalés El Hadj N’Diajé describe, en forma de blues,el paisaje de un país africano, Senegal; un paisaje económico: la deuda y las falsas esperanzas – no me hables de ayuda, una ayuda que me oprime y me hunde, un caramelo sin fondo que estrangula…-.

Boor Yi (el paisatge)

Empezar de nuevo más allá del árbol y del nudo, del dentro y el fuera, del arriba-abajo, de la vida/muerte. Vivir sin crisálida, quemadas las naves.

Salir sin huir. Entrar sin doblegarse.
Crear el paisaje mientras el ser avanza haciendo del tiempo habitación, del lugar senda amable.

Concepto orgánico de cambio.

Invernaderos, habitáculos, zahúrdas, figones encortinados, cuchitriles, cobertizos, chiqueros, países en deuda eterna, corazones-prostíbulo.

Jardines tóxicos. Receptáculos herméticos donde las bacterias mueren y el alma se ofusca por no envilecerse.

Y nada más a un paso la luz, el aire, el aroma, la vida hecha poro. Nada más un paso, sin renunciar, sin escapar, sin matar, sin rasgar; sin arrastrar la memoria del absurdo, lejana como el sonido de un plástico que vuela en la noche.

Zancada, vuelo, arrebato, coherencia.
Recorrer cada tanto el cuerpo cerciorándose asombrados de que no hay cadena, ni soga, ni atadura.
Girar con los brazos abiertos sin tropezar con barrote alguno.

El horizonte es creado constantemente.

Nadie se debe, nadie se compra, nadie se posee.

Lola Pellicer. Barcelona, marzo 2013.

Referencias